Circ contemporani, poesia escènica

Text: Jordi Jané

Jane_mirador_Grec_1024x576

‘Resum de la xerrada introductòria a l’espectacle Il n’est pas encore minuit que el crític i professor de circ Jordi Jané va fer als assistents del Taller d’espectadors del Grec, el 27 de juliol del 2015 al mirador del Teatre Grec.’

 

Circ contemporani i tradició

Dues característiques fonamentals inscriuen la companyia francesa XY en el corrent del circ contemporani: la recerca de nous llenguatges expressius a partir de les especialitats tradicionals del circ i l’elaboració d’espectacles unitaris explotant alguna d’aquestes especialitats.

Sense renegar en cap moment de la tradició circense, el col·lectiu XY investiga noves possibilitats constructives i expressives en el camp dels equilibris mans a mans, les acrobàcies portades, les banquines, els salts a la bàscula i l’alçament de parets, torres i piràmides humanes. Han demostrat la riquesa del seu llenguatge escènic amb Ça bouge, mais ça tient (el solo a partir del qual Mahmoud Louertani va fundar la companyia), Laissez porter (vist a Trapezi 2005); Le Grand C (una creació que, estrenada el 2009 i presentada a Trapezi 2010 i al Festival Grec 2012, va merèixer el Premi de Circ Ciutat de Barcelona el gener del 2013) i, ara, amb aquest Il n’est pas encore minuit, estrenat a Lilla l’octubre del 2013. La bellesa plàstica i la profunditat emotiva de les creacions de la Cie. XY són el resultat de llargs processos de creació, una excel·lent preparació corporal i un molt perceptible amor per la feina ben feta. Els XY ultrapassen de llarg l’exhibició de les habilitats físiques: ells i elles generen emocions a un nivell molt més profund que la simple admiració pel repte superat.

 

Connexió amb el fet casteller

Les piràmides humanes, tan treballades per les troupes acrobàtiques marroquines als circs europeus de mitjan segle passat, estan molt emparentades amb els nostres castells. A banda el fet que totes dues manifestacions tenen orígens geoculturals comuns, estudiosos circenses com Josep Vinyes i Sabatés (1904-1995) han considerat els castells com a una branca més de l’equilibri circense. Al segle XIX, l’artista i polític Josep-Anselm Clavé (1824-1874) havia establert que els castells són “força, equilibri, valor i seny”, i, a mitjan segle XX, el crític d’art i d’espectacles Sebastià Gasch fonamentava el circ en “força, equilibri, gràcia i destresa”. La Cie. XY va evidenciar aquest seguit de concomitàncies amb Le Grand C, un treball d’abstracció de l’essència castellera en què, sense alterar gota l’esperit de la nostra manifestació popular, 17 excel·lents acròbates i equilibristes aconseguien construccions singularment atractives, tant pel procés d’aixecament com per la plasticitat resultant. En una feliç simbiosi de castells i acrobàcia, XY coronava gràcilment algunes d’aquestes construccions amb acròbates impulsats des de la bàscula o per la força dels portadors. És de justícia constatar que en el processos de creació i exhibició de Le Grand C hi van tenir una participació decisiva l’excasteller dels Minyons de Terrassa Tomàs Cardús i el perxista Adrià Cordoncillo, tots dos alumnes de l’escola de circ Rogelio Rivel posteriorment formats a França.

 

‘Il n’est pas encore minuit’

Amb 22 acròbates en escena, Il n’est pas encore minuit és un graó més en la contínua evolució artística i filosòfica de la companyia XY. Des del punt de vista artístic, a l’espectacle hi és molt evident el substrat de castells, piràmides, banquines i mans a mans –el passat immediat de la companyia i la base física del seu treball. Però també ens hi ofereixen (a més d’enginyoses coreografies corals en què barregen ball lindy hop i acrobàcia) exercicis amb “planxes saltadores” (planxes de fusta usades per impulsar, desviar o recollir els àgils en evolucions aèries innovadores i preciosistes).

Si vostès troben exagerat que jo hagi usat el concepte “filosofia” per referir-me als valors que XY aplica al seu treball quotidià, en poden dir convicció i compromís amb un projecte comú. No s’equivocaran. Antoine Thirion, un dels portadors acrobàtics de la companyia, explica que el títol de l’espectacle respon a la idea de mantenir una esperança activa i constant, i que l’espectacle és més la posada en pràctica dels desitjos i inquietuds dels membres del col·lectiu que no pas el fruit d’un plantejament intel·lectual previ. Conceptualment i estèticament, Il n’est pas encore minuit s’adscriu a la “celebració de l’activitat col·lectiva”, una tendència gairebé codificada pel l’actual circ contemporani francès. Els espectacles de la Cie. XY són, en efecte, fruit de complicitats col·lectives, conquerides en llargues sessions d’improvisació seguides de discussions en què tot es qüestiona i tot es decideix per empatia mútua. Com els treballs anteriors, Il n’est pas encore minuit s’ha cuinat en equip i a foc lent, sense pressions de cap mena (“Si vas sol vas més de pressa, però junts anem més lluny”, sostenen els XY).

Així doncs, el fil rouge, la idea nuclear d’aquest espectacle –la relació de l’individu amb el col·lectiu– es fa present al llarg de tota la funció: gràcies a l’actitud escènica i relacional dels artistes, els espectadors no assistim a un encadenat d’exercicis aïllats i identificables, sinó a una proposta unitària evolvent i perfectament cohesionada. Però aquest “junts anem més lluny” també involucra intensament l’espectador, que va entrant gradualment, irreversiblement, en un estat anímic de comunió i felicitat compartida. L’àgil Airelle Caen ho explicita amb la seva vivència personal: “Quan ets a l’aire, en ple vol, amb la tensió i l’embranzida de l’acrobàcia, vivint aquella indescriptible sensació de lleugeresa, és impagable sentir com el públic rep les teves reaccions, i com te les reenvia”.

Il n’est pas encore minuit és un espectacle d’ingravidesa, una explosió de bellesa plàstica i sonora, un obsequi de virtuosisme acrobàtic i coreogràfic posat al servei d’allò tan intangible que Joan Brossa va anomenar poesia escènica.

 

Enllaços:

Le Grand C: vídeo amb fragments (18’ 33”).

Il n’est pas encore minuit: tràiler (7’ 15”).

Il n’est pas encore minuit: escenes i entrevistes amb alguns artistes (29’ 09”).

Crítica d’Il n’est pas encore minuit, de Jordi Jané, a recomana.cat.