Entrevista a Noelia Adánez, impulsora de Teatro del Barrio

tdb_1042x576_1

‘En el marc d’una jornada professional al voltant del nou rol dels espectadors escènics, vam convidar a una de les responsables de Teatro del Barrio, una iniciativa político-cultural arran de les mobilitzacions del 15M a Madrid, que s’ha formalitzat en una cooperativa de consum cultural. L’entrevista es va publicar a La Directa el març de 2016.’

 

Llegeix l’entrevista a La Directa

 

“L’autonomia en l’àmbit de la cultura està sobrevalorada”

Noelia Adánez, politòloga i apassionada per la Història, és una de les sòcies implicades en el projecte de Teatro del Barrio, una cooperativa de consum cultural instal·lada al popular barri de Lavapiés que va veure la llum dies després de l’ocupació de la Plaza del Sol de Madrid. En el marc d’una jornada professional organitzada per la Diputació de Barcelona sobre el nou rol dels espectadors escènics (convertits en co-partíceps i co-creadors), Adánez va explicar els dos primers anys de vida d’aquesta iniciativa que no s’escapa de certes tensions i que lluita per trobar l’encaix entre la força inicial del grup promotor i la representativitat dels actuals membres de l’assemblea als òrgans de govern.

– Què és Teatro del Barrio?

És un projecte cultural que va néixer fa una mica més de 2 anys, en el context de les mobilitzacions del 15M a Madrid, al barri de Lavapiés, molt a prop d’on estàvem acampats. Es tracta d’una cooperativa de consum cultural, una experiència única a Espanya en aquest àmbit, en la qual les sòcies estan implicades en els diferents processos del teatre. Aquest projecte va néixer políticament molt marcat, ja que de fet Podemos es va presentar públicament en aquest teatre, en un moment en el que el PP era molt fort.

– Com va sorgir la idea?

L’actor i director Alberto San Juan tenia la necessitat d’implicar-se socialment i volia crear un teatre que expliqués tot el que estava passant. Jo el vaig conèixer en el moment en que estava creant “Autorretrato de un joven capitalista espanyol”, un monòleg en el qual parla de la seva vida (i la del seu país), des de 1968, any del seu naixement, fins avui. En certa manera, San Juan s’inventa el teatre-periodístic amb una clara voluntat d’informar, com si es tractés d’un subgènere del teatre polític. Després vingueren “Ruz-Bárcenas”, “Marca España” o “El Rey”, muntatges fets a partir de trossos de la realitat.

– Qui eren les promotores?

Un grup d’unes sis o set persones es van començar a reunir. San Juan era l’únic que venia del teatre, la resta provenien bàsicament de l’arquitectura, l’economia i l’ecologisme. Es volia obrir un espai en el que hi hagués participació del públic i que aquest formés part de la organització del projecte. Es tractava de buscar fórmules per potenciar la participació dels ciutadans, potencials espectadors, en els processos de presa de decisió del teatre. La forma d’organització que més s’apropava en aquesta idea política i filosòfica era la forma de cooperativa de consum cultural. L’aposta era clara: ni lo público ni lo privado, lo común.

– Us vau inspirar en altres models cooperatius de l’àmbit energètic o agroalimentari?

Les persones que estaven en aquest nucli fundacional tenien experiències de consum crític, no de l’àmbit de la cultura però sí de l’entorn del sector de l’energia, a través d’Ecooo i Som Energia. Pensaven que la formació d’una cooperativa era una forma d’organització socialment rellevant. No hi ha un manual per a una cooperativa de consum cultural i això ha resultat complicat a vegades.

– Quantes cooperativistes hi ha avui a Teatro del Barrio?

Actualment som 365 sòcies-cooperativistes, que paguen una única quota de 100 euros. El capital social és important perquè és el coixí que tenim quan ens falla alguna producció, quan no arriba la subvenció, etc. El capital simbòlic són les sòcies. En tenim unes 80 que són molt actives, i estan implicades en els òrgans de govern i en les diferents comissions, com ara la d’activitats, comunicació o comunitat. La majoria d’aquestes sòcies tenen entre 30 i 50 anys, que treballen bàsicament per amor al projecte i que realment tenen la confiança que el teatre té un potencial de transformació política.

– Què és la comissió de comunitat?

És una de les comissions més importants perquè és on recau la governança del projecte. Al final, una cooperativa és una estructura molt rígida i jeràrquica, en la qual hi ha un consell rector i una assemblea, però ningú no sap què passa entre mig. En aquests 24 mesos de vida, la comissió de comunitat intenta salvar aquesta distància, preguntant-se quines són les funcions i les responsabilitats de cadascú. En aquests moments s’està renovant el consell rector amb membres que venen de l’assemblea, i això és molt positiu.

– Hi ha una comissió de programació?

Sí que existeix, encara que la direcció artística del teatre la porta Alberto San Juan. Aquesta comissió filtra totes les propostes que arriben, i en diàleg amb San Juan, s’acaben decidint les propostes. Hi ha un desig per incorporar més gent a la direcció artística del teatre i que no recaigui en una sola persona.

– Teniu personal contractat?

El projecte va arrencar amb personal amateur, però ara tenim personal contractat, que també són sòcies del projecte. La gerent és arquitecta, no tothom és personal especialitzat en el sector teatral.

– Quin tipus d’activitats feu?

A part de l’exhibició teatral i dels concerts, el Teatro del Barrio acull tallers de pràctica artística, col·loquis, lectures dramatitzades, los martes ciudadanos, i la “Universidad del Barrio”, que va néixer del convenciment que ens havien robat la història del nostre país. La majoria de nosaltres venim del món universitari, alguns fins i tot expulsats de la Universitat. Teníem ganes d’explicar la història d’Espanya que ens han amagat durant 40 anys i que no ens deixen explicar-la des de les universitats oficials.

– Com se sustenta el projecte?

Al Teatro del Barrio fem produccions pròpies i programem espectacles de fora. Les produccions pròpies, quan funcionen i omplen les 130 localitats del teatre, després van de gira, bàsic per la sostenibilitat del projecte. A banda, es programen espectacles com “Non Solum” de Sergi López o espectacles del Wyoming, que tenen molt èxit i garanteixen ingressos de taquilla. El teatre està situat a l’antiga Sala Triángulo, molt cèntrica i molt antiga, un dels escenaris de la movida madrileña. En el moment d’entrar-hi no vam poder negociar el lloguer, i això ens està dessagnant.

– Quina relació teniu amb les institucions?

Nosaltres no naixem d’una institució que ens recolza, venim del carrer, literalment. Per sobreviure necessitem oferir un projecte cultural que resulti atractiu i ompli la sala. La veritat és que hem creat una marca que funciona, que té un sentit social i que molta gent defensa els valors que hi ha darrera. Som fills del moment. De l’administració només rebem una petita ajuda com a sala teatral, però pels projectes no tenim cap suport. Vam rebre una ajuda de la Comunidad de Madrid a l’inici, pel muntatge “Ruz-Bárcenas… però realment no sabien el que era! Ens cal suport de les institucions per sobreviure. L’autonomia en l’àmbit de la cultura està sobrevalorada, perquè això vol dir que estàs a expenses de la capacitat econòmica que té la gent per comprometre’s amb el projecte, i aquesta capacitat és limitada.

 

Entrevista realitzada en el marc de la jornada professional ‘L’atenció als espectadors en les arts escèniques: públics i comunitats‘, organitzada per la Diputació de Barcelona, el 23 de febrer de 2016.