Per què fer un taller de creació per a espectadors

Entrevista de Marta Galán a Agost Produccions

j&m_fic_maig2016_1042x576

‘Preparant el taller de creació per a espectadors que farem amb la Marta Galán durant aquest juliol al Grec, ens va plantejar algunes preguntes que ens han obligat a reflexionar sobre el que fem, sobre per què proposem un taller de creació per a espectadors. Ens ha portat uns dies respondre-les, aquí ho teniu.’

 

Per què em veniu a buscar? Per què Marta Galán translab i Agost Produccions pot funcionar?

Com a creadora (i nosaltres com a espectadors) et vam conèixer fa anys, quan el 2008 apareixes a la programació del cicle Radicals Lliure. L’any següent veiem Madres, tetas i nanas dins aquella trilogia d’intervencions artístiques que fas al barri de La Sagrera, en què treballes amb diferents persones i col·lectius sense vinculació ni experiència amb la creació artística. És d’aquells espectacles que no hem oblidat. Anem entrant en contacte amb la creació escènica multidisciplinària, ens assabentem de la creació de l’Associació d’Arts Escèniques, de la que et converteixes en presidenta… Poc després mig desapareixes del mapa, però et seguim la pista gràcies a Facebook. I l’octubre passat, una mica accidentalment, se’ns acut convidar-te a participar en una xerrada sobre activisme cultural que organitzem al festival Escena Poblenou. A partir d’aquí la història ja la coneixes. Ens entenem de seguida, seguim veient-nos, i parlant amb tu flueixen coses que teníem mig arraconades, encallades. D’aquí surt aquest taller. Per la teva trajectòria i per les converses que hem tingut, intuïm que funcionarà i que sorgiran més coses.

Fa molts anys que feu tallers d’espectadors en diferents contextos de teatres i festivals. En aquest taller de creació que farem al Grec’16 no hi haurà acompanyament d’espectacles. Per què heu prescindit d’això?

Vam començar amb els tallers d’espectadors el 2010. Al llarg d’aquests anys, ha anat creixent una dimensió de reflexió sobre la pròpia condició d’espectadors. Si al principi posàvem el focus en allò que passava sobre l’escenari, en allò que miràvem, poc a poc hem anat invertint aquest focus per parar atenció en com mirem, en com som com a espectadors. D’alguna manera, és com si entre nosaltres i l’escenari hi hagués un vidre translúcid que poc a poc s’ha anat emmirallant, i cada cop més ens retorna la nostra pròpia imatge, a més del que passa a l’escena. El Jorge Dubatti, director de l’Escola d’espectadors de Buenos Aires, a qui vam conèixer el 2014, parla de l’exercici d’(auto)observació, (auto)anàlisi i (auto)consciència de l’espectador sobre sí mateix. En aquest taller, és precisament això el que proposem als espectadors, i ens semblava que era millor, més clar d’intenció, si posàvem una certa distància amb els espectacles.

Amb quina predisposició creieu que han de venir els espectadors que vulguin fer aquest taller de creació?

Doncs han de venir amb predisposició de plantejar-se i plantejar preguntes. No és un exercici nou per a ningú, tothom té preguntes o inquietuds generades per la seva experiència com a espectador. En tot cas, el repte és fer-los aflorar i compartir-ho; potser en això tenim menys pràctica, vivim força aïllats, isolats. A partir d’aquí, el que passarà és poc previsible.

Per què és necessari que l’espectador participi en les decisions estètiques i entri en el joc de la creació?

Tothom és espectador i tothom pren decisions estètiques constantment. Decidir com ens vestim cada matí és prendre una decisió estètica, i tots sabem que darrera aquesta decisió quotidiana hi ha un munt de posicionaments, de valors personals que entren en joc. Decidir quin espectacle vas a veure, també és una decisió estètica. Finalment, pronunciar-se sobre un espectacle que has vist, és fer un acte de creació, és la performance de l’espectador. Potser aquesta vessant creativa de l’espectador és el que està més ofegada, menys treballada, i és la que més ens interessa. El 2014 vam obrir el taller d’espectadors del Grec amb la lectura d’El espectador emancipado del filòsof Jacques Rancière, acompanyats per la Marina Garcés. En aquest assaig, ell escriu: <<los espectadores ven, sienten y comprenden algo en la medida en que componen su propio poema, tal y como lo hacen a su manera actores o dramaturgos, directores de teatro, bailarines o performistas>>. En la mateixa línia, el creador Roger Bernat, parlant del seu treball, ha dit que allò espectacular dels seus treballs és el propi espectador: <<adonar-te’n de que sense necessitat de tenir res espectacular al teu voltant, generes un espectacle només alimentant-te dels teus records, de les teves sensacions, de la teva manera de relacionar-te amb els altres>>. En aquesta cinquena edició al Grec, volem aprofundir en aquest enfoc, tant en aquest taller de creació (de forma genèrica), com a ‘Performances del debat’ (lligat a propostes concretes del festival).

Per què heu escollit el festival Grec per fer aquest taller de creació?

Fa cinc anys (des de l’inici del mandat de Ramon Simó com a director artístic, el 2012) que el Grec acull un taller d’espectadors, i per tant fa cinc anys que hi pensem. Creiem que és important dir-ho: la confiança que ens ha donat la direcció actual ens ha permès treballar més enllà de cada edició, i el taller de cada juliol ha estat només el moment públic d’un procés més intern que ha estat viu tot l’any, i al llarg de cinc anys. Mirant enrere, ens sembla que aquest taller (que hem explicat com “diferent al de les edicions anteriors”) és una extensió, o una nova versió, de coses que ja hem anat proposant des del primer any. Per exemple, les dues primeres edicions iniciàvem el taller amb una trobada entre els participants en què proposàvem de presentar-nos a partir d’alguna vivència significativa com a espectador: amb quin espectacle que hagis vist et presentaries, i per què? Era una manera de conèixer-nos a partir d’allò que ens estava convocant (l’interès per les arts escèniques, com a espectadors), i a la vegada d’activar una certa autoreflexió sobre l’experiència personal d’espectador. El tercer any, el 2014, ens va semblar que calia fer un pas més, i vam proposar un experiment que vam dir-ne ‘Història d’un espectador’. Es tractava de reflexionar una mica més extensament sobre la pròpia relació amb el teatre, i d’exposar-ho a la resta del grup. Vam demanar al creador Tomàs Aragay que ens acompanyés en aquest procés. Van prestar-s’hi tres espectadors, i van fer un exercici personal molt bonic. En va sortir el ‘Manual del bon espectador’ del Jordi Font, un text i un audiovisual que es van presentar a l’Antic Teatre el primer dia del taller; una performance realitzada per la Raquel Cadens per a cadascun dels espectadors del taller, que vam comentar després a la plaça Margarida Xirgu; i ‘Connexions amb el més enllà’, un àudio titubejant de la Carla Montané que vam escoltar un matí de finals de juliol a les grades de l’amfiteatre del Grec, per tancar aquella edició. De seguida vam saber que volíem seguir explorant aquella via i repetir una experiència similar, però ens ha portat dos anys trobar-li la forma: és el que proposem ara amb aquest taller, que d’alguna manera continua amb el treball artístic fet amb Tomàs Aragay, però recupera el plantejament de fer-ho col·lectivament, no individualment. Ve a ser la síntesi d’aquests dos passos previs, amb una major dedicació i implicació per part dels espectadors. Promet…

 

(Per més informació sobre el taller, cliqueu aquí.)