La polèmica silenciosa de Baró d’Evel

Text: Jordi Valls

postfuncio-besties_1042x576

‘Si el PACMA i la llei catalana de la protecció dels animals apunten a aproximar els drets dels animals als dels humans, els Baró d’Evel circulen en sentit contrari: busquen l’animalització de l’humà. Els primers abracen la paraula; els segons, el silenci amb una certa remor de fons quasi imperceptible.’

Ha passat per Barcelona la trouppe dels Baró d’Evel. Com una tradició ja gairebé, van instal·lar la seva carpa a la plaça Margarida Xirgu, a Montjuïc, de l’11 al 20 de desembre. Amb entrades esgotades des d’uns dies abans, aquesta petita crònica entorn a la conversa que vam tenir amb la companyia en acabar una de les funcions de Bèsties, vol ser sobre tot un avís (no hi haurà spoilers) als que es van quedar sense veure-ho: diuen que tornaran la propera temporada.

Circ de la fragilitat

L’espectacle posa en escena catorze bèsties: dos cavalls (Bonito i Shengo), cinc ocells (Gus, Zou, Midinette, Farouche i Albert), i set acròbates, ballarins i comediants. Si no coneguéssim la companyia (anteriorment han presentat a Barcelona Le sort du dedans, Mazùt i Obres) podríem fer-nos la idea que es tracta d’un circ dels de tota la vida. Res més lluny… o potser no tant, perquè si alguna cosa té aquesta companyia catalano-francesa és, com a l’antiga, l’esperit de grup, la carpa, i la vida en caravana… una gran família. Blai Mateu ho relatava al llarg de la conversa: “tenim la sort que tothom respecta l’altre, es meravella de l’altre… hi ha una espècie d’enamorament grupal que pensàvem que no ens tornaria a passar.”

Aquesta manera de crear vivint en comunitat, tan característica de les grans companyies de teatre a la Catalunya dels 70s i 80s (Comediants, La Fura dels Baus, Els Joglars, el primer Lliure, el mateix Circ Cric on Blai Mateu va créixer…), és quasi una raresa avui dia en el panorama català. La crisi ha fet estralls, i pocs aconsegueixen salvaguardar períodes llargs i equips nombrosos en els processos de creació. En el seu cas, segur que els ha ajudat tenir un peu i mig a França, on el suport als creadors està molt més consolidat. Però no és qüestió només de mitjans econòmics, sinó d’una fèrria voluntat d’aconseguir-ho, que sovint passa per enretirar-se de la ciutat, com han fet alguns creadors i companyies del país.

I malgrat aquesta tradició de la que veuen, les seves creacions destil·len altres essències. Tal com comentava un espectador al llarg de la conversa, si habitualment el circ provoca impacte, sorpresa, aquí es transmet tota una altra cosa: el públic respira amb els artistes. I és que ni l’acròbata més virtuós, ni l’equilibrista més àgil, ni el forçut més poderós són els protagonistes de la seva pista. “Treballar el superheroi que portem dintre no és el que busquem. Això no vol dir que no hi hagi esforç físic en el que fem, però no el posem en evidència; ens interessa més ressaltar una certa fragilitat que tots tenim”.

Possiblement un dels moments més poètics de Bèsties és l’escàs minut d’espectacle en què Bonito –el cavall- jeu panxa enlaire, relaxat, amb Camille repenjada al seu flanc. Una escena que dura un sospir, i un clar exemple de com el moment àlgid de l’espectacle no és el de les bèsties fent una exhibició de força, potència i agilitat combinades, sinó un moment de tendresa que remet més aviat a una relació materno-filial tot i l’enormitat grotesca i bella del cos del cavall.

L’animalitat a l’esquena

I arribem així a l’os de l’espectacle. En paraules d’un dels espectadors presents al diàleg amb el públic: “el vostre espectacle m’ha ensenyat una cosa que no havia vist mai; m’ha posat en dubte que el llenguatge sigui el que diferencia els humans dels animals, com ens deien a l’escola.”

Blai Mateu recull agraït els comentaris dels espectadors, i explica com ho fan: “el treball amb els animals és qüestió de temps i convivència. Ens posem en una certa igualtat per compartir; ens agrada donar-los temps i espai perquè proposin. Perquè tu no els pots obligar a fer una cosa, en tot cas els pots convèncer que allò que fan està molt bé.”

Unes explicacions que no deixen de desconcertar, referides a la relació entre humans i animals. Potser és una obvietat, però en qualsevol cas ells la fan realitat. I en preguntar-los què fer si, com insinuen, l’ésser humà està passat de moda… responen: “ànims!” Que ve a ser una invitació a posar-nos-hi, a buscar l’animal que portem dintre, o a carregar-nos l’animalitat a l’esquena.

“Moratòria, es diu?”

Arriba el dia de l’última funció, coincidint amb les eleccions generals del 20D. Mentre la companyia comença el desmuntatge, o es pren un temps de repòs, o celebra aquesta estada a Barcelona, comença la post-funció de les eleccions: sondejos a peu d’urna, percentatges d’escrutini creixents, primeres valoracions…

Acabarà per desaparèixer de les pantalles, però en unes primeres gràfiques apareix el Partit Animalista Contra el Maltracte dels Animals (PACMA). Un partit que es defineix com “l’única via perquè els animals tinguin veu pròpia a les Institucions” i que defensa “la fi de tots els espectacles amb animals” considerant que aquests “pateixen una vida imposada en la qual són segrestats i utilitzats per a un entreteniment banal i innecessari”. Des de la seva creació el 2003, han anat incrementant els seus suports a cada cita electoral, i en aquesta ocasió es queden com a primera força extraparlamentària, amb un total de 218.944 vots (un 0,87%), duplicant els resultats de fa quatre anys.

Amb el moviment animalista de rerefons, en un moment de la conversa sorgeix la qüestió de la llei catalana de la protecció dels animals, que el passat juliol va incloure la prohibició dels espectacles de circ amb especies que pertanyen a la fauna salvatge, malgrat s’ha concedit una moratòria (un període d’adaptació per a les companyies afectades), de dos anys. Mateu es fa el despistat (“moratòria, es diu?”, respon a la pregunta que li fan sobre la qüestió) i esquiva el tema. Però sap perfectament de què va, ja que l’octubre de 2014 va comparèixer al Parlament amb dues intervencions entorn a la reformulació d’aquesta llei. I ràpidament tanca el tema: “Si nosaltres estem per sobre, per sota, o més enllà de la llei… no ho sé. Però no volem fer polèmica.”

Si el PACMA i la llei catalana de la protecció dels animals apunten a aproximar els drets dels animals als dels humans, els Baró d’Evel circulen en sentit contrari: busquen l’animalització de l’humà. Els primers abracen la paraula; els segons, el silenci amb una certa remor de fons quasi imperceptible. En aquesta diferència hi ha, potser, la clau del que els artistes aporten a la societat: un mar de fons de qüestionaments a contra corrent, només digeribles amb el pas del temps, només destil·lables a foc lent en quelcom de comprensible. Polèmiques invisibles i incapturables, silencioses.

Article publicat a Teatre Barcelona, el 24 de desembre de 2015