El lloc de la mentida (l’autoria)

Text: Bàrbara Raubert

“La Laura tenia el repte de continuar el teatre amb una segona part on l’espectacle en cartell donava pas a un joc sobre ell mateix, amb nous protagonistes i un text que estava per escriure, entre els espectadors i l’espectadora-amiga-convertida-en-confident.”

“Ara que hi penso…” Així és com començaven moltes de les respostes que la Laura donava als espectadors de L’últim sopar en la post-funció d’aquest passat 22 de desembre. “Ara que ho dius…” era una altra possibilitat amb la que l’amiga de la Mònica Almirall (una de les integrants de la companyia Atresbandes) es posava a respondre des del bell mig de l’escenari sobre l’obra que acabàvem de veure, obligada, doncs, a contestar el que no sabia i a pensar per llocs on la curiositat no l’havia portat o fins on el temps no l’havia permès d’arribar.

Almagro és el nom d’aquest enèsim protocol plantejat per Agost Produccions i Roberto Fratini on una persona propera a la companyia ha de respondre a les preguntes del públic enlloc dels propis artistes, i és el protocol que aquell dia el públic va escollir per davant del de Mr. Marshall, que els hauria fet parlar en un idioma estranger. Està clar que la gent no volia perdre’s ni un detall del que es digués, desitjava resoldre els seus dubtes, esquivant possibles malentesos i errors de comprensió. Però els equívocs no només vénen per la falta de domini d’una llengua, la posició de qui parla també pot donar lloc a discòrdies i confusions.

Per contra, tant els feia que Almagro fos el nom de la ciutat on té lloc el festival de teatre clàssic més important del món, i que amb aquest protocol se’ls oferís més teatre després del teatre. De realitat, està clar que en volem la justa (també és per això que anem al teatre, oi?).

La Laura tenia el repte de continuar el teatre amb una segona part on l’espectacle en cartell donava pas a un joc sobre ell mateix, amb nous protagonistes i un text que estava per escriure, entre els espectadors i l’espectadora-amiga-convertida-en-confident. Amb les seves respostes, es veia obligada a barrejar el coneixement que pogués tenir de primera mà sobre l’obra i els seus autors, amb la intuïció pròpia o, directament, a través de la invenció.

En algunes ocasions, sense saber què respondre, buscava la complicitat dels autors -ara convertits en públic- però el que trobava eren més preguntes que els artistes li llençaven i que havia de resoldre tornant a ser públic per uns instants i reflexionant sobre el que havia vist només uns minuts abans. El joc es capgirava un cop i un altre. Lladres convertits en polis que per un cop tenen la llei del seu costat, i polis convertits en lladres, contents de ser perseguits i poder, per fi, decidir el camí de la corredissa.

La resta de jugadors, en veure que un del seu equip, la Laura, ara ocupava el centre del debat i en marcava el ritme i el to, es trobaven prenent la paraula amb una llibertat inusual des de la cadira d’espectador perquè, un cop trencats els rols habituals, en finiquitar la jerarquia teatral estricta, s’havia conquerit la capacitat de dir.

Almagro ha deixat de ser la ciutat del festival del teatre clàssic per ser el lloc on tot el que s’hi fa és teatre i tots els que l’habiten hi fan algun paper. La llum d’Almagro és clara -tots els focus estan encesos- i en les ombres les persones s’allarguen i es converteixen en personatges que s’expliquen amb veu poderosa. I, mentre així parlen, el discurs avança, i es fa real. L’autoria és de qui pensa i la mentida de qui fa sense pensar.

 

Podeu escoltar l’àudio de la conversa sencera aquí sota: