Suplantació d’identitats per desenterrar veritats

Text: Bàrbara Raubert

IMG_5529_1042x576

“Podria ser que la ficció de la ficció ens acostés més a la realitat que la realitat mateixa, sobretot quan aquesta està soterrada i no ens la deixen ni rapejar.”

“Bona nit, em dic Sofia Asencio, soc valenciana però visc a Pontós. Podeu preguntar-me el que vulgueu”. Així començava el protocol ‘València’ (fa referència al projecte Dramatúrgies del debat) on l’artista Quim Bigas suplantava la identitat de Sofia Asencio després de la presentació al Festival Sâlmon 2018 de l’obra ‘Y los huesos hablaron’ de la Societat Doctor Alonso, que ha dirigit ella. Una obra sobre els desapareguts de la Guerra Civil, sobre les paraules que es desenterren i sobre les vergonyes que s’hereten.

Ràpidament venien les preguntes, i ell (com si fos ella) les contestava amb una seguretat només corrompuda pel mig somriure sota el bigoti i algunes mirades llançades com salva-vides als intèrprets reals de la peça que s’estaven al final de la sala, observant aquella funció postfunció. De vegades, la resposta li servia per recuperar l’autoritat de pensament afirmant que tal cosa o tal altra la hi havia explicat el seu amic Quim, és a dir, ell mateix. Així és com donava veu a una Sofia que es referia a les paraules del Quim, que era ell darrera la màscara d’ella, i anava construint una successió de miralls enfrontats on feien aparició imatges estranyes de persones presents refugiades en persones que no hi eren, fusionant rostres i eixamplant pensaments. “Els miralls són perillosos”, deien en l’espectacle, però una de les participants al protocol València afirmava que allò no era cap entreteniment, sinó un espai per a la reflexió.

La suplantació d’un artista per un altre, com quan Sherrie Levine fotografiava les fotografies de Walker Evans o amb les serigrafies warholianes d’Elaine Sturtevant, és un mecanisme contra el monopoli i per a la creació de xarxes de complicitat dins els agents del sector de l’art que converteix l’obra en el fruit d’una criança col·lectiva, filla d’una comunitat oberta que lluita contra l’individualisme que ens imposa el mercat. Per això el públic s’atreví a atansar-s’hi amb tantes ganes i llibertat, perquè entenien que es tractava d’una acció basada en la col·laboració i el suport mutu, i dirigida cap a un canvi en el sistema de producció, poder i consum on aquests fills -i aquestes creacions- se sentiran més segurs i benvinguts.

Una altra assistent va dir que parlar de memòria històrica està bé, però caldria veure a què anomenem guerra. “La Guerra Civil no està activa però les seves conseqüències sí”, afirmava el Quim. “Bon resum!”, exclama una de les assistents en veu alta. La ballarina Roser López explicà que ella va poder pagar els seus estudis de dansa a Holanda gràcies a la compensació econòmica que va rebre el seu avi, maqui durant la guerra. També va aparèixer el desencís postmodern i el passotisme general. El Quim els va respondre que “tu pots passar de tot, però passar de tot és passar la responsabilitat a algú altre”.

Podria ser que la ficció de la ficció ens acostés més a la realitat que la realitat mateixa, sobretot quan aquesta està soterrada i no ens la deixen ni rapejar. De fons hi havia les portes altíssimes de vidre fosc que separen la sala del hall del Mercat de les Flors, sense poder tapar del tot la música d’Amaranta Velarde ni les siluetes de la gent ballant. No es veien gaire bé, perquè estaven quasi a les fosques, però sabem que la Sofia Asencio era part d’aquella massa que saltava sense parar, amb els braços estirats, com si agitessin les flames d’un foc que ens accelerava el pensament.

 

Altres cròniques de debats dins el projecte Dramatúrgies del debat:

Oriol Puig Taulé, Reformulem el col·loqui postfunció, per favor

Bàrbara Raubert, El lloc de la mentida (l’autoria)