Màtria, una cadena de correspondències

Text: diversos espectadors/es

Fotografia: Marta Garcia

matria_1042x576

‘Cartagena’ és el nom d’un dels protocols del projecte Dramatúrgies del debat que consisteix en una cadena de textos d’espectadors al voltant d’un espectacle. Una primera persona obre el joc amb la seva opinió, dubtes, preguntes o comentaris sobre l’obra. I el text és enviat a una segona persona. I la resposta a una tercera persona. I així successivament. 

Una vintena d’espectadors anònims han creat dues cadenes de textos al voltant de l’espectacle ‘Màtria’ de l’artista Carla Rovira (representat a l’Ateneu Popular 9Barris, dins el cicle Cítric 2018). L’espectacle de Rovira aborda les relacions entre una mare i una filla al voltant de les ferides ocasionades per la Guerra Civil Espanyola.

 

Primera cadena de textos:

#1 :

Màtria és una obra molt suggeridora, que ens llança a les espectadores tot un conjunt de reflexions, amb un alt component crític que fins i tot podem qualificar de revolucionari. En tot aquest ampli ventall de reflexions n’hi ha una de més global, que penso que les abraça totes, ja que és omnipresent durant tot l’espectacle. Es tracta del que podem sintetitzar en aquest conegut lema feminista dels 60: “allò personal és polític”.

Quina és aquesta esfera personal que trobem en la peça de Carla Rovira?

Un element que evidencia aquesta exposició “d’allò personal” és que ella es situa a si mateixa com un dels personatges de l’obra, fent autocrítica d’aspectes com l’ego o explicant-nos com va dur a terme el treball d’investigació (els documents que va consultar, les emocions que va sentir, etc). Però no s’atura aquí, sinó que, a més, fa pujar també a la seva mare real a l’escenari i ens presenta també a part de la seva família. Totes aquestes persones reals queden involucrades en l’espectacle que esdevé una exposició pública a totes les persones que ens trobem a la sala.

I per què tot això esdevé polític?

Doncs perquè, explorant com van viure diverses generacions de la seva família l’assassinat d’un familiar a través del franquisme, la dramaturga ens ensenya que aquestes històries, sovint relegades a l’àmbit de la intimitat (ja que, per exemple, no es podien dir en públic per por a represàlies) són valuoses pel coneixement col·lectiu. I, a més, també hi ha en l’obra una altra reivindicació relacionada amb el fet de posar aquest àmbit convencionalment considerat personal i privat al punt de mira. En un moment, es diu alguna cosa com la següent: “i per què el relat històric només inclou les històries d’homes, amb armes, a la guerra? Què passa amb les dones valentes com la meva tieta Tránsito que va sobreviure a la guerra i va aconseguir tirar endavant amb la seva vida?”

A partir d’aquí, la dramaturga posa les històries de les dones de la seva família en primer pla. Ella mateixa dóna veu a les dones de la seva família (ella mateixa, l’Angela, la Virgina, la Tránsito, la seva àvia paterna, etc.) fent que escoltem aquestes històries oblidades i poc valorades, construint, una visió complexa i subjectiva que, com diu a l’acabar, és tan sols una de les moltes històries que hi ha a la sala i en cadascuna de les nostres famílies.

I tu? Creus, com jo, que el que ens proposa la Carla Rovira revoluciona d’alguna manera la manera com convencionalment s’entén la “Història”?

#2 :

Ostres, el qui m’ha precedit ha posat el llistó molt alt i ara em fa una mica de vergonya, perquè em sento incapaç de poder-vos escriure algun comentari que estigui mínimament a l’alçada. Us escric el primer que em passa pel cap intentant reflectir més sensacions i emocions que altra cosa. Som-hi:

He de dir que l’obra em va agradar molt, m’ho miri des d’on m’ho miri. El text està molt ben construït i la narració és clara, absolutament entenedora i propera. La interpretació és brutal, sense cap efectisme ni concessió estètica més enllà de les necessàries per fer arribar amb tota la força el que el mateix text diu i suggereix, crec que aquí cal fer especialment menció que el tractament dels personatges és clau, la narració monòleg de la primera part de l’obra situa perfectament, el trencament que porta a la segona part, introdueix i contextualitza aquesta segona part en la que la Carla i la seva mare ens porten a un clímax emocional – vivencial molt reeixit. Finalment vull remarcar l’escenografia, la manera de concebre la presentació de l’obra em sembla molt escaient, el cercle del públic que ens fa viure l’obra des de dins (una obra del poble i per al poble) la calidesa de la llum, les cartes sobre la taula (una taula ritual?) en la que els morts són més presents que mai, les projeccions integrades i aclaridores del que se’ns narra, les textures de l’escena que ens fan entendre que, malgrat que hi aparegui la “Virgen del Trànsito” és una obra que toca a terra sempre i que el terra i és present i les emocions i la pell de les persones, com els peus nus sobre un terra tan roig.

Algunes coses que l’obra em suggereix:

De quina manera l’oblit col·lectiu va impregnant a cada persona fins a fer-se silenci / oblit personal? Sens dubte, el silenci no és oblit, però.

Les ferides de la guerra constitueixen un llegat familiar (basat en l’oblit?) que es viu i es transmet de molt diferents maneres. És una obvietat, però crec que cal dir-ho, la guerra al front i després a la presó es viu amb sentiments d’angoixa i terror paralitzant. A casa (on generalment hi ha les dones) la por pot ser més soterrada i el silenci és l’expressió més clara de la memòria íntima, trista i també… paralitzant.

El silenci, l’oblit, poden ser elements revolucionaris, transformadors, cal això sí, acostar-s’hi amb una mirada inquieta, escrutadora, però sobretot des d’una perspectiva acollidora, tendre i emocionada.

Gràcies a la Carla Rovira que ens ho ha sabut trametre tan vivament, a través de la mirada de les dones, des de casa, des de la silenciosa quotidianitat. I gràcies a la mare de la Carla, que com aquella qui no fa res, ens explica des del més profund del seu jo des del seu silenci, allò que només es pot percebre des de les emocions, allò que certament és… revolucionari.

#3 :

He llegit el comentari de la persona que m’ha precedit i puc dir que estic d’acord en les seves valoracions de l’obra, segurament no ho sabria explicar tant bé però ho comparteixo.

A mi m’agradaria parlar de com em vaig sentir durant l’obra, hi vaig entrar des del primer moment, el guió i la posada en escena va fer que em sentís atrapada des de bon començament, i em va fer tornar a moments viscuts en el tardo-franquisme, de silencis i mitges paraules, d’històries mai explicades i per sempre oblidades…

La visió de la Carla és un tribut a les dones, a les que van viure aquell horror des del dolor més profund i l’anonimat forçat i a vegades volgut…Però no només a elles sinó les dones de la generació posterior, que sense haver viscut aquella guerra van ser dipositàries dels silencis, la tristesa i la foscor que en molts casos les mantenia paralitzades.

Només dir gràcies a la Carla i gràcies a la seva mare que ha fet més entranyable aquest relat.

Felicitar a tots els actors, i desitjar-vos que pugueu seguir fent teatre de tanta qualitat.

#4 :

La vi en Tàrrega y estaba esperando volverla a ver y poder para llevar a unos amigos. Estaba segura que les encantaría y así ha sido. Qué suerte que el Ateneu la programara, de hecho estaba muy sorprendida que nadie lo hiciera, he mirado a menudo la programación de la sala Beckett, no sé porqué pero es una obra que me imagino que podría volver a ver ahí. Así que gracias Ateneu por acogerla y gracias a ti Carla y a tu  equipo por pensar que era una buena idea. Es un tema muy necesario, difícil de tratar pero ya va siendo hora de abrir y sanar esas heridas. Se cometieron bardaridades por ambos bandos, pero una vez la guerra acabada hay uno que masacró y otro que intentó sobrevivir. Últimamente pienso que si la izquierda en España no está presenté es muy probable que sea porque la mataron a casi toda.

#5 :

Un home que fa de jo (la Carla), la meva mare que fa de la meva mare, jo que faig de verge, jo que faig de la meva àvia dirigint totes dues obres (Màtria i la que va escriure la meva àvia) a la vegada… matrioixques.
El meu avi patern també el van condemnar a mort a la presó de Saragossa.
La meva besàvia era exageradament presumida i quan sonaven les alarmes d’avís de bombardeig a Barcelona s’empolainava durant tanta estona que quan sortia per baixar al refugi el bombardeig ja s’havia acabat.
Ficció i realitat són una mateixa cosa, i així com el actors i el rol que tenen a l’obra es poden intercanviar, les històries sobre la guerra civil també (i entre ambdós bàndols!). Màtria podria ser moltes famílies espanyoles.

#6 :

A mi també em vénen records de la meva història familiar, suposo que a totes ens passa o potser no a totes. Hi ha molt silenci encara i penso que som aquesta generació, les nétes i els néts, els que hem de desenterrar el que hi ha darrere d’aquests silencis enquistats. A nosaltres ja no ens toca tant de prop i podem fer aquest exercici de memòria, que potser pels nostres pares, mares, àvies era més aviat un exercici d’oblit, de passar pàgina.

#7 :

Comparteixo que som els néts i nétes​ de les que van viure la guerra i la postguerra, les que tenim la responsabilitat de lluitar contra l’oblit, recuperar les història dels vençuts i vençudes, de reclamar justícia sense dret a l’esgotament. Però a Màtria, una de les reflexions que vaig trobar més encertades, és la falta d’autocrítica i l’aire de superioritat amb la que aquests néts i nétes sovint parlem de la memòria històrica. O del què hauria de ser la memòria històrica. Com opinem, des de la distància de qui no ho ha viscut en primera persona, de com han de reflexionar, actuar, alliberar-se, explicar, reclamar o recordar els nostres avis, àvies, mares, pares… De com, de vegades, ens creiem amb el dret a decidir com han de gestionar les seves vivències, traumes i emocions des de la nostra set de justícia paternalista, tacada d’un cert heroisme i des d’una empatia quasi bé nul·la.

 

Segona cadena de textos:

#1 :

El luto de mi abuela siendo adolescente… su hermano es asesinado en la guerra y de él me enseñan fotos y algunas cartas mucho tiempo después.

Nadie me contó su historia, solo recuerdo el dolor y el silencio de la muerte. Viendo la obra podía sentir la necesidad de saber y recuperar toda esa memoria olvidada.

#2 :

Viendo la obra sentí que hablaban de otra gente, de otro lugar, porque en mi casa nunca se ha hablado de ello. Mi abuelo estuvo en la guerra… Pero solo nos contaba anécdotas que ya olvidé. Mi abuela vivió bombardeos, freía mondas de patatas en grasa de cerdo… Pero eso ya pasó, decía, no quería recordar. A mi, sin embargo, cada libro, cada poema, cada obra de teatro, cada película, me interroga y me arroja una realidad que no quiero ignorar.

#3 :

Los tiempos de guerra… eso ya pasó, me dicen… por qué lo quieres saber? no hace falta remover el pasado… de política no se habla. Qué quieres saber? no entiendo…

Ahora estoy con mi tía abuela de 83 años en un pueblo de la Mancha… mirada al horizonte cuando le pregunto, cara seria y mandíbula que tiembla.

Siento muy fuerte la necesidad de nombrar la historia, la historia de las  mujeres silenciada, una necesidad que no puedo explicar de donde viene, pero la siento con mucha fuerza, como si fuera algo más grande que yo… que me sobrepasa, lo importante no es mi historia, es la justicia, es hacer visible lo invisible, para que exista, que sea recordado, nombrado, reconocido, abrazado…

#4 :

Siempre pienso cuántos miles de abrazos se han perdido en el mundo, cuántas medias verdades nos han contado y me duele. Duele ver la resistencia que tenemos a soportar y sostener las mentiras o más bien dicho el miedo a la verdad. La conciencia duele pero la ignorancia nos sigue matando. Quizás saber de dónde venimos nos ayuda a entender hacía dónde vamos.

#5 :

ANOMENAR LA HISTÒRIA,

LA HISTÒRIA DE LES DONES SILENCIADES

FER JUSTÍCIA

LA JUSTÍCIA DE FER VISIBLE LO INVISIBLE

ABRAÇADES PERDUDES EN FOSSES COMUNES

FOSSES COMUNES QUE ENCARA ENS TOQUEN.

#6 :

Deixar-nos tocar. Esgarrapar la terra per abraçar-nos, per abraçar la història, per teixir-la i explicar-la. Buscar arrels, i reconèixer les evidents, aquelles que es veuen més, i també les que no. Reapropiar-nos del silenci i cridar-lo ben fort. Anomenar-nos juntes, amb les que ens precedeixen i les que vindran.

#7 :

Un es pensa que es únic i que les seves històries familiars i vivències personals son úniques. Amb aquest espectacle vaig entendre que estem tots junts, que som un col·lectiu i que la nostra història és important. Agraeixo molt la generositat de la peça, i la força a totes aquelles persones del món, que no viurien tranquil·les sense saber la veritat de la seva història. Molts cops el silenci, sona molt fort.