Ser espectador és un “curro”

Text: Iera Delp

aimar a mida

‘Un taller d’espectadors ha de ser un laboratori, un espai d’assaig per a espectadors. Un lloc al que es ve a entrenar la mirada. Perquè ser espectador, també és un curro.’

 

Ara que s’apropa el taller de cos de l’Aimar Pérez Galí, recupero notes que vaig escriure durant el procés de preparació que vam fer setmanes enrere per a la sessió del Taller d’espectadors al voltant de la peça ‘Dialogue with Lucinda‘ de Nicole Beutler. Les llegeixo i ho torno a viure com una experiència que apropa realment el treball del creador, l’intèrpret i els espectadors. De les que dóna sentit a un taller d’espectadors.

Estem preparant la sessió prèvia de l’última “A porta tancada” d’aquesta temporada al Mercat. Sessions que es porten a terme només entre espectadors, sense la presència de creadors, intèrprets o experts, per tal de fomentar el diàleg directe entre nosaltres, i minimitzar els filtres, sovint excessius, derivats en gran part per una mal entesa amabilitat.

Ens enfrontem a un espectacle que no sabem per on agafar. No és un espectacle “fàcil”, i el fet de fer sessions prèvies planteja sempre el repte de trobar el fràgil equilibri entre contextualitzar un espectacle i no explicar-ho massa. Entre donar eines per gaudir-lo, i no sobreprotegir l’espectador amb informació suficient perquè ho pugui entendre tot (encara, una preocupació per a molts espectadors).

Estem força perduts i decidim fer equip i fer un cafè amb l’Aimar Pérez Galí, ballarí, performer, creador, pedagog, investigador i escriptor, i també un dels intèrprets de ‘Dialogue with Lucinda’.

L’Aimar ens explica que la peça neix d’un encàrrec del festival COVER (Àmsterdam) a la Nicole Beutler per fer una revisió de dos dels clàssics de Lucinda Childs. Parlem del que va suposar la Lucinda per a la dansa contemporània, de la humanització dels ballarins. De persones que corren, salten i es cansen, no d’éssers virtuosos divins que volen i fan mil piruetes sense suar. De les influències de John Cage, de l’allunyament de la dansa narrativa i dramàtica que s’estava fent en aquell moment de la mà de coreògrafs com Martha Graham, per exemple. Ens explica de fet que el títol de la segona de les peces que presenten, ‘Interior Drama’, ironitza sobre l’aspecte aparentment serè que mostren els ballarins -molt diferent al semblant dramàtic de les peces que proposa la Martha Graham- i el seu patiment interior, donat el gran esforç de concentració que requereix la peça per no perdre el compte i seguir dins l’estructura matemàtica en què es basa.

Entrem en aspectes més personals sobre la seva experiència com a intèrpret, del conflicte intern entre el sentiment de gregarisme que li suposa ballar una estructura tant rígida i el pes que li treu de sobre el fet de no haver de ser creatiu. “Hi ha llibertat dins la limitació.”

Seguim parlant de la dansa com a art no narratiu, com a escultura en moviment. Parlem del que costa encara avui en dia mirar dansa amb la mateixa obertura amb que assumim la pintura abstracta, sense voler entendre la història que hi ha darrere. “Se segueix fent el comentari que la dansa no s’entén. És veritat, gran part de la dansa contemporània no és narrativa. No cal entendre. És art abstracte. Entenem un Rothko?” Com diu l’Aimar, “sensorialment entenem molt més del que creiem.”

La generositat de l’Aimar és un luxe, comparteix amb nosaltres coneixement, experiència i opinió, sense estalviar-se detalls. L’Aimar té discurs * i és un gust sentir-lo.

Parlem de l’expectativa de l’espectador. Del que esperem que els ballarins facin sobre l’escenari. I també del que l’artista espera de l’espectador. “L’esforç que suposa deixar el que estava fent, agafar el metro, arribar a una sala, pagar una entrada, seure… s’apaguen els llums i encara està pensant en el que falta per comprar, en la feina pendent, en la trucada que havia de fer. Fem milions de coses al dia, estem acostumats al consum immediat i això predisposa l’expectativa de l’espectador davant un espectacle.”

A taula, cada vegada més engrescats, fem broma sobre que necessitaríem fer una estona de meditació abans d’entrar a veure un espectacle. De fet, parem de riure i decidim fer una prèvia sense teoria, una contextualització sensorial, un escalfament abans d’entrar a sala, com els ballarins abans de sortir a escena. Ho compartim amb l’Aimar, que ens ajuda a pensar alguns exercicis sobre dos dels eixos que vertebren la peça: la percepció del grup com un sol cos i la percepció del temps, (“el temps és flexible, és un acord”). Es respira entusiasme.

I així ens plantem a la prèvia de “Dialogue with Lucinda” amb la il·lusió d’oferir als espectadors una prèvia diferent, que passi pel cos. Amb la incertesa de com anirà. Pot ser un espai incòmode per alguns? Quines expectatives tenen sobre la prèvia?

Ha arribat el dia. Sense explicar massa el perquè de tot plegat i amb la intenció de fer-ho al final, ens posem en moviment. Els espectadors s’engresquen sense problemes, estan oberts i disposats a participar. Accepten la proposta, s’hi llencen amb tota la confiança. Aquesta implicació carrega piles. Són espectadors actius, desperts i assumint la seva part de responsabilitat.

Veiem l’espectacle, i ens tornem a trobar a la post funció. La idea és parlar entre nosaltres del que hem vist, de les nostres percepcions i de relacionar l’experiència prèvia amb tot plegat. Però pràcticament no hi ha temps. Hem demanat a l’Aimar que vingui a la postfunció. En contra la naturalesa de les sessions “A porta tancada”, tindrem la figura de l’expert, però tenint l’oportunitat de parlar amb l’Aimar, volem compartir amb els espectadors l’experiència que vam viure nosaltres en aquell primer cafè. I realment, torna a ser un plaer. Efectivament, filtrem els comentaris, probablement estem més tallats i no mostrem opinions d’una manera tant espontània com quan estem sols. Però hi ha un clima de confiança, de voler compartir l’experiència amb una mirada oberta i curiosa, sense discursos predeterminats. Un ambient construït entre tots, que dóna sentit al taller d’espectadors.

Un taller d’espectadors ha de ser un laboratori, un espai d’assaig per a espectadors. Un lloc al que es ve a entrenar la mirada. Perquè ser espectador, també és un “curro”.

 

* En el darrer any, Aimar Pérez Galí ha desenvolupat el projecte ‘Sudando el discurso’, una conferència performativa que ha estat presentada en diferents institucions i festivals tant nacionals com internacionals. I que acaba de fer la transcripció, a fi de generar un document imprès en paper que estigui disponible en llibreries.

Publicat el 16 de febrer de 2015, al blog del Mercat de les Flors.